Havia de ser així, no esperava quelcom diferent...

Negre nit. Nit de transició de tardor a l'hivern. Nit de cansament, però alhora d'insomni. Un insomni que no busco però apareix en aquelles nits en les quals l'agenda preveu "aixecar-se més d'hora" del que és normal. Aquelles nits les quals l'agenda preveu un desplaçament.

Doncs, sembla que m'he d'anar acostumant. Crec que no és necessari que el meu cos s'alteri cada cop que preveu quelcom diferent a l'agenda. Comença a ser d'allò més normal. 

He de confessar que de moment, el balanç de tot plegat, és positiu. Que només em queda acabar d'agafar-me a mi mateixa la mesura. Tot un repte que es comença a convertir en la meva "assignatura d'estadística" personal.

En aquesta setmana de confessions, ho confesso. M'agrada. Ho confesso. Començo a estar acostumada. Ho confesso. Tinc respecte a la situació. Ho confesso. Tinc pors, neguits, ganes i optimisme. 

No em permeto viatjar sola. Els companys de viatge que m'asseguro: les sensacions. I potser algú més que pugui llegir les meves impressions o, senzillament, que vulgui acompanyar-me. Algú s'anima?